Noticia

Unes notes sobre el Festival

Redacción Aved

Unes notes sobre el Festival

Per Joan Domènech. Cine Club Hal 2002. Molins de Rei


El Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei té més de 30 anys d’història. És fruit de l’amor al cinema. Fruit de l’esforç que molta gent que ha cregut i que creu en la màgia del cinema. Però sobretot neix del convenciment que el cinema de terror és una amalgama de tots els sentiments que poden sorgir d’un grapat de fotogrames encadenats. El terror és el gènere cinematogràfic que més desperta en l’espectador la necessitat de quedar-se assegut, immòbil, davant d’una pantalla. El cinema de terror ens atrapa, igual com, en el seu moment, ens atrapaven les històries de por que els nostres avantpassats explicaven al vespre a la tènue llum de la llar. És una por agradable.

El Festival de Cine de Terror de Molins de Rei ha aconseguit, en les últimes edicions, tornar a situar-se a l’imaginari mapa de festivals històrics. No hi ha dubte que l’acord pactat amb el prestigiós festival de Sitges hi ha ajudat, però també la constància i la tossuderia dels que l’organitzem. I per descomptat, el fet de creure en el terror com a gènere propi, defugint l’ambigüitat del fantàstic.
Dos són els pilars que sostenen el nostre festival: el concurs de curtmetratges i les 12 hores de cinema de terror.


1973, el naixement d’una noció. La nova era del terror.

A partir de 1973 es va produir en la indústria cinematogràfica occidental un enèrgic rellançament del gènere terrorífic, cristal•litzat en L’exorcista, de William Friedkin. El seu immens èxit comercial va generar una densa restellera de seqüel•les i de subproductes demoníacs. Començava una nova dimensió sensacionalista dins del gènere de terror, que es manifestava en una creixent agudització de l’exhibicionisme sàdic en detriment de les velles el•lipsis imposades antigament pels codis de censura, que van quedar cancel•lades i en desús per protegir la competitivitat del cinema enfront de la televisió. M’atreviria a afirmar que va ser Polanski l’últim que, el 1968, dins el nou llenguatge del gènere, va recórrer a la clàssica idea de suggerir sense ensenyar-lo el seu bebè demoníac al final de Rose Mary’s baby. El geni de Polanski sabia que la imaginació de l’espectador pot ser més ansiògena que la realitat mostrada, A partir d’aquí, i com si fos un exercici cinèfil, comparem el demoníac bebè absent de Polanski amb la nena protagonista, purulenta i profusament exhibida per Friedkin a L’exorcista i podrem mesurar com cal el nou cinema terrorífic que va començar a omplir les pantalles a començament d’una època no menys prodigiosa, la dels any 70.

Aquesta síntesi, breu introducció cinèfila i historicista feta a tall de reflexió sobre aquesta nova edat del terror que ens preparava el llindar dels 70, va significar per als membres del Cineclub Molins de Rei la via d’entrada a una idea fins aleshores no concebuda: marató del terror, dotze hores ininterrompudes d’un gènere tradicional, no gaire ben vist en una època en què començava a apuntar una crisi social, política i econòmica important. Res és casualitat, tal com diu la teoria sorgida a propòsit del cèlebre estudi del cinema alemany d’entre guerres, en què es vincula l’auge del cinema terrorífic als períodes de crisi social.

Va ser el naixement d’una noció –parafrasejant el mestre D.W. Griffith-, 12 hores de terror organitzades per un cineclub format en aquells moments per gent que estimava el cine i respectava el gènere, sense tenir la consciència clara de ser els pioners d’un tipus de manifestació cinematogràfica que amb els anys va començar a aflorar a no pocs municipis i ciutats de Catalunya i de l’Estat en el marc de les seves activitats culturals o festes majors.

Però en les 12 Hores de Terror, els organitzadors sabíem el que volíem. Teníem clar que el cinema de terror parlava en un nou llenguatge i que les pantalles estaven disposades a mostrar ritus satànics, nafres purulentes, morts vivents i altres éssers d’ultratomba, i també un nou gènere que va trobar lloc a la nostra nit de terror: el gore, el darrer tabú del cinema, on la mutilació era el missatge. Era evident que per sobre de tot volíem clavar l’espectador a la butaca i tallar-li l’alè però sense renunciar al cine de terror de la Universal dels anys trenta, amb tota la seva càrrega de romanticisme, o al de la Hammer britànica de finals dels cinquanta, que era un intent de renovació del gènere.
Finalment, per a la nostra marató vam reservar per a nosaltres i per als nostres espectadors un moment especialment cinèfil, d’homenatge, recuperació, reivindicació, reposició d’algun film que per multitud de circumstàncies mereixia la nostra màxima atenció, era la pel•lícula sorpresa de la nit.

I... aquests van ser els nostre inicis, però no me’n sé avenir, i ho dic amb tota sinceritat, en comprovar, tot fent una el•lipsi de vertigen i com si es tractés d’una d’aquests éssers tan estimats per nosaltres que ens han acompanyat –malgrat els anys d’estat letàrgic- durant tres dècades i que estan dotats d’immortalitat i ressorgeixen constantment, com el nostre Festival de Cine de Terror de Molins de Rei actual ofereix el mateix esperit d’innovació dels seus principis, les seves mateixes peculiaritats ideològiques, les mateixes recurrències mitològiques, i, ja sigui a través dels films projectats o de les magnífiques performances en directe que s’ofereixen en el recinte del Festival –un dels grans atractius de la nit i que per la seva importància i tradició mereixerien un capítol a part-, aquest cronista pot assegurar humilment que Molins de Rei, ja sigui per la seva història o pels seus organitzadors –aquesta barreja entre el vell i el nou, d’alguns dels que eren i dels que hi són- es pot diferenciar amb força nitidesa de la resta de manifestacions cinematogràfiques del gènere.


Molins de Rei i el cinema. Un breu apunt.

Finalment, i sense sortir del terreny estrictament cinematogràfic, i no tothom podria dir el mateix, Molins de Rei, ciutat d’uns vint-i-dos mil habitants situada en l’anomenat cinturó barceloní, no té monuments històrics rellevants ni vestigis prehistòrics dignes de menció, però va ser el centre d’atenció per part de tota una generació, la dels anys setanta, d’una manifestació insòlita que va marcar el futur del cinema espanyol: el nou cinema. Una sèrie de condicionants polítics –una certa obertura en el terreny de la llibertat d’expressió per poder rentar la imatge del govern del general Franco a Europa- va afavorir l’aparició de joves realitzadors a qui, amb la seva opera prima pendent d’estrena, un cop més o millor dir per primer cop, Molins de Rei els va donar la mà organitzant La Semana del Nuevo Cine Español. En aquell període, que va durar del 1964 al 1969, tota una generació de cineastes desconeguts aleshores i coneguts per tothom avui es van trobar a Molins de Rei. Aquells joves aïrats eren Carlos Saura, Manuel Summers, Jorge Grau, Vicente Aranda, Basilio Martín Patino, Mario Camus, Francisco Regueiro, Pedro Olea i.... moltíssims més.


La història es repeteix i a Molins de Rei el cinema és... sessió contínua.
 

Joan Domènech.
Cine Club Hal 2002.

articulos

Críticas y reseñas