DISSABTE 29 D'ABRIL
Comencem la nostra ruta pel BAFF d'enguany arribant a orient a través
d'ulls nacionals, els de Jon Garaño i THE DRAGON HOUSE, el seu
documental sobre un dels grans desconeguts, el Bhutan. De producció
basco-catalana, el primer que li notem és el cuidat estil de l'escola
d'Euskadi, amb plans molt ben triats i d'excelsa composició, ajudats de
silencis que els aporten encara més majestuositat.
El film consta de dos centres d'atenció, buscant un clar i extrem
contrast entre allò clàssic i l'actual. I és que un país com el Bhutan,
que manté fermes les seves costums mil'lenàries però que des de fa pocs
anys ha obert les fronteres al món occidental, dóna molt de sí per
jugar al paral'lelisme i al xoc cultural.
L'acció ens ve de boca de dos protagonistes, de la mateixa edat però
amb backgrounds totalment oposats. L'un, monjo budista, representa
l'encara part immensament majoritària del país, que segueix la tradició
i agafa amb pinces la nouvinguda influència estrangera. L'altre, un
jove disc-jòquei, per a qui la fi de l'ultraproteccionisme cultural ha
comportat l'ansiada oportunitat de triomfar amb la seva música
d'últimes tendències.
Interessant per damunt de tot bàsicament pel desconeixement general que
tenim sobre aquest país, s'arrisca a donar la batuta de la narració al
jove DJ, que fent gala de ser gairebé la persona més sociable de la
regió, ens explica un cop i un altre la seva passió per la música i els
impediments que s'ha trobat per donar-la a conèixer, fent-se de vegades
una mica pesat en el seu discurs. Aquest fet, juntament amb que és
aquest jove DJ, i no el monjo, el que explica a la càmara quin és el
'camí budista' i l'estil de vida tradicional del país, fa que ens quedi
la sensació de que acaba sent un film descompensat, que no troba
l'equilibri entre novetat i classicisme que potser buscava.
Se li ha de reconèixer, però, que l'aposta que fa musicant tot el
metratge amb música techno els ha sortit bé, encertant amb certes
cançons que quadren amb imatges en principi oposades com les d'un
monestir.
Sortim de la sala i ens trobem amb llargues cues per entrar a la
següent sessió. Entre la multitud, David Trueba, que tot just acaba
d'estrenar pel·lícula. Sembla, doncs, que la propera peli promet.
Són les vuit, tot just ha acabat 4:30, el segon film que veiem avui
dissabte. No sé, serà que jo no he entrat a la pel'lícula, o que
senzillament no m'ha agradat. Tot just sortir-ne sento un comentari
femení que diu 'Què bonica!'. Doncs vaja, jo m'he avorrit soberanament.
Fins i tot per nosaltres, acostumats a l'habitual parsimònia d'algunes
de les pel·lícules asiàtiques, se'ns ha fet més que lenta, lentíssima.
Per acabar de rematar, la gairebé absència de diàleg fa que l'acció
(per dir-ne d'alguna manera) transcorri gairebé a càmara lenta, i ens
haguem d'imaginar, més que no pas apreciar, les relacions dels
personatges, els seus sentiments, i teoritzar les complicitats.
És de justícia dir que té un final ben aconseguit, proper i sensible,
entre dos personatges que, de no haver estat la pel·lícula tan
avorrida, hauríen estat entranyables. Però això no compensa la
soporífera hora i vint que hem hagut de passar per arribar-hi.
És l'hora de JONI'S PROMISE, pel·lícula indonèsia de caire juvenil. El
primer que li notem, tot s'ha de dir, és una factura bastant barata. A
això ràpidament se li sumen multitud d'errors de muntatge, que trenquen
el ritme i la confiança que havíem dipositat en el film.
Però una cosa és innegable: la tremenda frescor que destila aquest
film, sobretot a l'inici. Llàstima que més tard decaigui el ritme fins
a tal punt que sembli que tot el que hi succeeix sigui un cúmul
d'excuses per allargar la pel·lícula i que no aporten res en especial.
Una 'comedia de enredo' amb massa enredo, i pitjor encara quan veiem
que li tallaríem tranquilament 20 minuts, però és que només en dura
85...
I com sembla que és costum, arriba el final volent arreglar tot el que
hi havia abans. Perquè la veritat és que és força simpàtic, alhora que
senzillot, però els personatges principals ens acaben caient bé.
Afegint-hi la bona tria de la música, juvenil i potent, fa que potser
pensem en salvar-la de la quema.
I arribem a l'últim film d'aquest maratonià inici del festival.
INVISIBLE WAVES, la nova obra de Pen-ek Ratanaruang, director de Last
Life In The Universe. Això ja són paraules majors.
Només començar veiem que podríem pensar-hi com una seqüela (que no ho
és) de l'anterior. Tadanobu Asano fa un personatge molt semblant, i
'ambientació i el tarannà general tampoc difereixen gaire. De fet, si
hi pensem, veiem que el protagonista és pràcticament igual al de Last
Life..., només que amb un passat diferent.
Un altre paral·lelisme més amb la citada pel·lícula (que podríem
incloure perfectament en un programa doble just abans d'aquesta) és la
fotografia, que torna a fer Christopher Doyle, i que ens apropa a
aquest clima tranquil de la Tailàndia costera, que no para de
recordar-nos el típic enclau turístic amb la solitud que li aporta la
tardor.
Amb una mena de doble final, amb el que canvien bastantes coses, l'obra
de Ratanaruang acaba d'una manera que podríem definir de lògica i
altruista, i que ens deixa amb la satisfacció d'haver vist una cosa que
està a l'alçada del que se n'esperava, i que et deixa el cos amb una
sensació agradable i sosegada.
DIUMENGE 30 D'ABRIL
Avui toca sessió de curtmetratges, gràcies a la idea que van tenir al
Festival de Jeonju. Cada any convoquen a tres cineastes diferents per
fer un curtmetratge en digital, pel festival de l'any següent. El
programa d'ara és el corresponent a l'edició del 2004 del Jeonju
Digital Festival, i demà dilluns es projectaran els del 2005.
El primer és, INFLUENZA, del director de l'aclamada Memories of Murder,
Bong Joon-ho. La veritat és que és un curtmetratge totalment inesperat,
tant per l'estil com pel tema que tracta. Utilitza suposats videos de
càmares de seguretat per mostrar situacions que de vegades són
còmiques, i d'altres són una absoluta bestialitat.
En teoria no hi ha un sol pla que no estigui gravat amb càmara de
seguretat, fet que fa que dubtem si el que estem veient és ficció o
realitat. La barreja de situacions risibles amb d'altres d'extrema
violència, fins i tot presentant aquestes segones amb tons de comèdia,
fa que no estem segurs de si estem presenciant una de les produccions
més agosarades que s'han fet mai o el video d'algun malalt que riu del
patiment aliè.
Sigui com sigui, el factor sorpresa que aconsegueix aquest curtmetratge
és descomunal, i fa que només acabar et quedis mirant al del costat i
pensant: 'Era real?'
Després de l'alt llistó que ha deixat Influenza, agafa el testimoni
l'histriònic Sogo Ishii, que ja ens té acostumats a barbaritats
ciberpunk com les de la hipnòtica Electric Dragon 80.000 V. Aquest cop
ens presenta MIRRORED MIND, un notable exercici interpretatiu amb una
destacable actuació del personatge del director de cinema, alhora,
l'actriu desenvolupa un personatge enigmàtic, desdoblant-se en dues
personalitats i enfrontant un caràcter fort amb un d'extrema debilitat.
Destaca el bon acabat i estètica del curt, molt menys excedida del que podríem esperar d'Ishii.
L'absència d'introducció ens fa difícil seguir la història, que alhora
és força difusa, i si a això li afegim el fet de que la projecció que
vam visionar es podria considerar, en el millor dels casos, de
projecció 'de circumstàncies' (diminuts subtítols i un so molt dolent)
que va fer que la majoria de la gent marxés de la sala, ja és tot un
mèrit haver entès alguna cosa.
Fins ara els curts que havíem vist no estaven malament, i és que ara
venia el dolent. Yu Lik-Wai ens portava DANCE WITH ME TO THE END OF
LOVE. Un d'aquells títols tan abstractes que ja ens fan tenir por al
que ens trobarem a la pantalla, i així va ser.
Una història totalment caòtica, que sembla més la ilusió (o alucinació)
d'algú que acaba de descobrir les possibilitats del video digital que
no pas alguna cosa amb un mínim de narrativa.
Els excessius desenfocs i l'abús d'efectes no fan més que esgotar
l'espectador, i el detall dels rètols com si es tractés d'una
pel·lícula muda és només una petita illa enmig d'un mar d'avorriment.
DILLUNS 1 DE MAIG
Arriba el torn de l'admirat Shinya Tsukamoto. Tan aviat com comença el
metratge ens fa entendre que ho passarem malament, posant-nos en una
situació extrema d'angoixa i claustrofòbia en una gairebé absoluta
foscor. L'encertada absència d'introducció fa que ens impliquem més
ràpidament amb el personatge, que no és altre que el mateix director.
Situacions de dolor i certa comicitat barrejades conformen el transcurs
del curt, enmig d'un clima opressiu que evita que ni tan sols busquem
motius que hagin portat el personatge a una situació com aquesta. El
final, obert a interpretacions, i una mena de 'segon final' més liós,
demanen una seqüela (o millor, una preqüela). Veurem si Tsukamoto ens
dóna aquesta satisfacció.
Arribarem a l'últim curtmetratge que acabarem veient, MAGICIAN(S).
Dirigit per Song Il-gon, consisteix en un sol pla seqüència de 40
minuts, dividit en dues meitats que res tenen a veure. Aquesta
'bicefàlia temàtica' acaba essent un gran perjudici pel film, que en la
seva segona part es perd en temes que gens interessen a l'espectador, i
que no conserven la frescura i bones idees de l'inici.
Per altra banda, apuntar que l'etern pla seqüència en que es basa el
curtmetratge li fa més mal que bé, ja que per culpa seva la història i
la tècnica han de sacrificar-se massa al seu servei.
DIMARTS 2 DE MAIG
ANALIFE és una d'aquelles pel'lícules com n'hi ha poques. Constra de 3
històries diferents, molt puntualment relacionades al final, i per unes
'conseqüències fisiològiques' a priori inesperades.
Amb un muntatge rococó enormement recarregat, utilitza tots els
recursos i efectes possibles en el cinema digital, aconseguint una
exemplar sobreexplotació dels escassos mitjans disponibles.
Com alguns ja hauran notat, el títol Analife s'assembla molt a
Anal-Life. I és que de fet així es diu la pel'lícula, (i amb raó) però
restant-li evidència.
S'agraeix que cap de les tres històries sigui més fluixa que les
altres, però de tota manera hem de recordar que no són pas per tots els
gustos. De tota manera, una pel'lícula molt recomanable, per trencar
tabús a través de la mofa, i exemplar com a impecable factura en una
producció de baix pressupost.
El primer que direm de ELI ELI LEMA SABACHTANI és que és una pel·lícula
molt difícil d'explicar. Protagonitzada per Tadanobu Asano (altre cop),
descriu un món en el que una nova malaltia està acabant amb la major
part de la població, i un pare vol curar la seva filla infectada
contractant un estrany sanador.
Asano, que interpreta aquest últim personatge que esmentàvem, en fa una
caracterització molt a l'estil al que ens té acostumats, amb poques
paraules i llargs silencis, i treient el màxim partit d'aquesta
absència de diàleg.
La joia d'aquesta pel·lícula és el seu punt àlgid, escena apoteòsica
com n'hi ha poques. Aquest no és altra que la 'curació musical', en la
que tant director com actor se 'sobren' i es recreen, i on es nota que
Asano, que en la vida real també és músic, disfruta com poques vegades
ho ha fet en un set de rodatge.
DIJOUS 4 DE MAIG
RAMPO NOIR no comença bé. L'auditori del CCCB ple... de gent que no
calla. Com veurem, hi havia mil i una coses al film sobre les que fer
comentaris, però se suposa que en un festival s'hauria de tenir més
respecte, sobretot per la resta de l'audiència.
Rampo Noir consta de tres històries, o quatre si en comptem una que és
curtíssima i que és una successió de plans bellíssims, rodats a
Islàndia, però a la que un servidor no li va saber treure entrallat.
Obviant aquesta, parlarem de les altres:
La primera és massa llarga. Parteix d'un concepte atractiu, però no
gaire ben portat. I el pitjor és que desprèn comicitat (vaja, que te'n
rius) en moments on no havia de ser pas així.
La segona història és la millor, destacant-hi una superba actuació de
Nao Omori. La idea sembla copiada de les pel·lícules de l'home anguila
de Shoei Imamura, amb el corresponent onirisme tan gràfic com
conceptual, però que es podria haver optimitzat en general. Val la pena
destacar l'exhultant bellesa de la protagonista femenina, en un paper
que era tot menys fàcil.
La tercera història és molt més caòtica, i l'única que té l'humor com a
protagonista. Gaudeix d'un últim pla excepcional, però en general li
falta un cert toc especial per caure en gràcia.
DIVENDRES 5 DE MAIG
El BAFF és un festival que innova i vol estar a l'última. Això no és un
tòpic barat, sinó tota una realitat. Una de les seccions més
innovadores i interessants és el D-Cinema, on es projecten les
pel·lícules rodades en l'econòmic i versàtil cinema digital. Una
d'elles és aquesta COMING WITH MY BROTHER!, el títol de la qual ja és
prou suggeridor si es pensa malament. Però com s'acostuma a dir,
malpensa i encertaràs, i així és en aquest cas també, on se'ns presenta
una història incestuosa amb una tercera persona que encara fa més
complicades les coses.
Però no ens equivoquem, no estem davant d'un film de l'estil de Sex Is
Zero, sinó d'un drama que intenta no banalitzar un tema tan delicat com
les relacions entre germans, i que sovint ho aconsegueix, però que
també té escenes còmiques, unes volent i altres no tant. També és cert
que la narració omet moltes explicacions obligant-nos a deduir-les ,
cosa que tampoc costarà gaire- i sobretot detalls de les relacions
interpersonals, siguin de la mateixa sang o no.
El final, que podem considerar proper a la realitat, acaba per
demostrar-nos que cintes com aquesta, tot i els escassos mitjans amb
què compten, tenen sortida, i que la secció del D-Cinema no presenta
més que símptomes de fortalesa.
Diuen que allò bo es fa esperar, i en aquest festival hem comprovat que
és ben cert. Si abans asseguràvem que el cinema digital gaudeix de bona
salut, després de veure la inigualable SKI JUMPING PAIRS: ROAD TO
TORINO 2006 no podem fer més que enamorar-nos d'aquest nou format.
Ski Jumping Pairs és un mockumentary en clau satírica. Explica la
història d'un científic que crea l'esport dels salts d'esquí en
parella, i recrea la vida sencera dels seus dos fills, que són els que
faran realitat el seu somni.
Amb direcció i actuacions estupendes, Ski Jumping s'aprofita d'estar
rodada en DV per donar un toc de veracitat al a filmació que, encara
que sabem que no és certa, ens cau a tots en gràcia i la veiem amb
ganes de col·laborar en la fita del salt d'esquí a duo.
En un moment del metratge fins i tot s'inclou animació per recrear els
salts del campionat, utilitzant estètica de joc de videoconsola i amb
una gesticulació molt graciosa, que acaba originant els moments de més
rialles. No són poques, alhora, les referències cinèfiles que inclou el
guionista, a personatges com ara Norman Bates o els germans Kaurismäki.
Tant la història, com la manera de filmar-la, com les actuacions i com
els recursos utilitzats, tots aconsegueixen el seu objectiu, fent que
l'amfiteatre sencer no pugués evitar riure pels descosits com fa molt i
molt temps que no ho feia.
La millor manera d'acomiadar un festival, de debò.
DISSABTE 6 DE MAIG
Pensàvem que ja s'havia acabat el festival per nosaltres, però no vam
tenir aquesta sort. Amb el bon 'colofón' que havia estat la magnífica
Ski Jumping Pairs... Però clar, quan et diuen que finalment hi ha un
passi imprevist de la única pel·lícula que ha dirigit Christopher
Doyle, el cèlebre director de fotografia dels films de Wong Kar-wai i
molts d'altres, treus temps d'on sigui i hi vas.
Comença bé, el mateix Doyle presenta la seva pel·lícula amb una
introducció d'uns quinze minuts. Podriem qualificar de 'particular'
l'estil que té el cineasta en el seu discurs, i sobretot en el seu
sentit de l'humor. Un boig simpàtic.
Totes les cadires del CCCB ocupades, espectació absoluta. Comença la projecció.
...
Ja ha acabat. Buffff!!!!! Qui ho havia de dir, aquest home és molt bo
fent la fotografia, però de narrar... no en té ni idea! La pel·lícula
no és més que un batibull de semi-històries, de mitges presentacions de
personatges, d'absència de línea argumental. És com si el muntatge
l'haguessin fet en tres minuts, i s'haguessin oblidat de les línees de
diàleg, o com a mínim, d'ordenar-les.
Quina llàstima, amb uns actors tan bons de què disposava, i un
pressuposat talent... que en la direcció no és tal. Gran decepció. La
sala només ha conservat un trenta per cent de l'audiència, i s'entén
perfectament. Després ja no vam veure més al director (i també
guionista), i no m'estranya, doncs no crec que hagués rebut gaires
copets a l'esquena.
Eviteu AWAY WITH WORDS. És tota una raresa, molt difícil de trobar-la,
fins i tot en dvd. I en aquest cas, s'agraeix que sigui així.
colaboran:
AVED Producciones Audiovisuales y Periodismo Cinematografico.
C/Jordi Girona 1-3 - 08034 Barcelona
edificio Omega, despacho 206.
tel:93 413 75 90
Los contenidos tienen algunos derechos reservados.
Creative Commons Attribution-No Derivative Works 3.0 Unported License