Crònica d'aquesta setmana

Sergi Marí

Arriba el torn de l'admirat Shinya Tsukamoto. Tan aviat com comença el metratge ens fa entendre que ho passarem malament, posant-nos en una situació extrema d'angoixa i claustrofòbia en una gairebé absoluta foscor. L'encertada absència d'introducció fa que ens impliquem més ràpidament amb el personatge, que no és altre que el mateix director.

Situacions de dolor i certa comicitat barrejades conformen el transcurs del curt, enmig d'un clima opressiu que evita que ni tan sols busquem motius que hagin portat el personatge a una situació com aquesta. El final, obert a interpretacions, i una mena de 'segon final' més liós, demanen una seqüela (o millor, una preqüela). Veurem si Tsukamoto ens dóna aquesta satisfacció.

Arribarem a l'últim curtmetratge que acabarem veient, MAGICIAN(S). Dirigit per Song Il-gon, consisteix en un sol pla seqüència de 40 minuts, dividit en dues meitats que res tenen a veure. Aquesta 'bicefàlia temàtica' acaba essent un gran perjudici pel film, que en la seva segona part es perd en temes que gens interessen a l'espectador, i que no conserven la frescura i bones idees de l'inici.

Per altra banda, apuntar que l'etern pla seqüència en que es basa el curtmetratge li fa més mal que bé, ja que per culpa seva la història i la tècnica han de sacrificar-se massa al seu servei.



DIMARTS 2 DE MAIG



ANALIFE és una d'aquelles pel'lícules com n'hi ha poques. Constra de 3 històries diferents, molt puntualment relacionades al final, i per unes 'conseqüències fisiològiques' a priori inesperades.

Amb un muntatge rococó enormement recarregat, utilitza tots els recursos i efectes possibles en el cinema digital, aconseguint una exemplar sobreexplotació dels escassos mitjans disponibles.
Com alguns ja hauran notat, el títol Analife s'assembla molt a Anal-Life. I és que de fet així es diu la pel'lícula, (i amb raó) però restant-li evidència.

S'agraeix que cap de les tres històries sigui més fluixa que les altres, però de tota manera hem de recordar que no són pas per tots els gustos. De tota manera, una pel'lícula molt recomanable, per trencar tabús a través de la mofa, i exemplar com a impecable factura en una producció de baix pressupost.



El primer que direm de ELI ELI LEMA SABACHTANI és que és una pel·lícula molt difícil d'explicar. Protagonitzada per Tadanobu Asano (altre cop), descriu un món en el que una nova malaltia està acabant amb la major part de la població, i un pare vol curar la seva filla infectada contractant un estrany sanador.

Asano, que interpreta aquest últim personatge que esmentàvem, en fa una caracterització molt a l'estil al que ens té acostumats, amb poques paraules i llargs silencis, i treient el màxim partit d'aquesta absència de diàleg.

La joia d'aquesta pel·lícula és el seu punt àlgid, escena apoteòsica com n'hi ha poques. Aquest no és altra que la 'curació musical', en la que tant director com actor se 'sobren' i es recreen, i on es nota que Asano, que en la vida real també és músic, disfruta com poques vegades ho ha fet en un set de rodatge.



DIJOUS 4 DE MAIG



RAMPO NOIR no comença bé. L'auditori del CCCB ple... de gent que no calla. Com veurem, hi havia mil i una coses al film sobre les que fer comentaris, però se suposa que en un festival s'hauria de tenir més respecte, sobretot per la resta de l'audiència.

Rampo Noir consta de tres històries, o quatre si en comptem una que és curtíssima i que és una successió de plans bellíssims, rodats a Islàndia, però a la que un servidor no li va saber treure entrallat. Obviant aquesta, parlarem de les altres:

La primera és massa llarga. Parteix d'un concepte atractiu, però no gaire ben portat. I el pitjor és que desprèn comicitat (vaja, que te'n rius) en moments on no havia de ser pas així.

La segona història és la millor, destacant-hi una superba actuació de Nao Omori. La idea sembla copiada de les pel·lícules de l'home anguila de Shoei Imamura, amb el corresponent onirisme tan gràfic com conceptual, però que es podria haver optimitzat en general. Val la pena destacar l'exhultant bellesa de la protagonista femenina, en un paper que era tot menys fàcil.

La tercera història és molt més caòtica, i l'única que té l'humor com a protagonista. Gaudeix d'un últim pla excepcional, però en general li falta un cert toc especial per caure en gràcia.