Crònica del dissabte 29

Sergi Marí

Comencem la nostra ruta pel BAFF d'enguany arribant a orient a través d'ulls nacionals, els de Jon Garaño i THE DRAGON HOUSE, el seu documental sobre un dels grans desconeguts, el Bhutan. De producció basco-catalana, el primer que li notem és el cuidat estil de l'escola d'Euskadi, amb plans molt ben triats i d'excelsa composició, ajudats de silencis que els aporten encara més majestuositat.

El film consta de dos centres d'atenció, buscant un clar i extrem contrast entre allò clàssic i l'actual. I és que un país com el Bhutan, que manté fermes les seves costums mil'lenàries però que des de fa pocs anys ha obert les fronteres al món occidental, dóna molt de sí per jugar al paral'lelisme i al xoc cultural.

L'acció ens ve de boca de dos protagonistes, de la mateixa edat però amb backgrounds totalment oposats. L'un, monjo budista, representa l'encara part immensament majoritària del país, que segueix la tradició i agafa amb pinces la nouvinguda influència estrangera. L'altre, un jove disc-jòquei, per a qui la fi de l'ultraproteccionisme cultural ha comportat l'ansiada oportunitat de triomfar amb la seva música d'últimes tendències.

Interessant per damunt de tot bàsicament pel desconeixement general que tenim sobre aquest país, s'arrisca a donar la batuta de la narració al jove DJ, que fent gala de ser gairebé la persona més sociable de la regió, ens explica un cop i un altre la seva passió per la música i els impediments que s'ha trobat per donar-la a conèixer, fent-se de vegades una mica pesat en el seu discurs. Aquest fet, juntament amb que és aquest jove DJ, i no el monjo, el que explica a la càmara quin és el 'camí budista' i l'estil de vida tradicional del país, fa que ens quedi la sensació de que acaba sent un film descompensat, que no troba l'equilibri entre novetat i classicisme que potser buscava.
Se li ha de reconèixer, però, que l'aposta que fa musicant tot el metratge amb música techno els ha sortit bé, encertant amb certes cançons que quadren amb imatges en principi oposades com les d'un monestir.

Sortim de la sala i ens trobem amb llargues cues per entrar a la següent sessió. Entre la multitud, David Trueba, que tot just acaba d'estrenar pel·lícula. Sembla, doncs, que la propera peli promet.
Són les vuit, tot just ha acabat 4:30, el segon film que veiem avui dissabte. No sé, serà que jo no he entrat a la pel'lícula, o que senzillament no m'ha agradat. Tot just sortir-ne sento un comentari femení que diu 'Què bonica!'. Doncs vaja, jo m'he avorrit soberanament. Fins i tot per nosaltres, acostumats a l'habitual parsimònia d'algunes de les pel·lícules asiàtiques, se'ns ha fet més que lenta, lentíssima. Per acabar de rematar, la gairebé absència de diàleg fa que l'acció (per dir-ne d'alguna manera) transcorri gairebé a càmara lenta, i ens haguem d'imaginar, més que no pas apreciar, les relacions dels personatges, els seus sentiments, i teoritzar les complicitats.

És de justícia dir que té un final ben aconseguit, proper i sensible, entre dos personatges que, de no haver estat la pel·lícula tan avorrida, hauríen estat entranyables. Però això no compensa la soporífera hora i vint que hem hagut de passar per arribar-hi.


És l'hora de JONI'S PROMISE, pel·lícula indonèsia de caire juvenil. El primer que li notem, tot s'ha de dir, és una factura bastant barata. A això ràpidament se li sumen multitud d'errors de muntatge, que trenquen el ritme i la confiança que havíem dipositat en el film.
Però una cosa és innegable: la tremenda frescor que destila aquest film, sobretot a l'inici. Llàstima que més tard decaigui el ritme fins a tal punt que sembli que tot el que hi succeeix sigui un cúmul d'excuses per allargar la pel·lícula i que no aporten res en especial. Una 'comedia de enredo' amb massa enredo, i pitjor encara quan veiem que li tallaríem tranquilament 20 minuts, però és que només en dura 85...

I com sembla que és costum, arriba el final volent arreglar tot el que hi havia abans. Perquè la veritat és que és força simpàtic, alhora que senzillot, però els personatges principals ens acaben caient bé. Afegint-hi la bona tria de la música, juvenil i potent, fa que potser pensem en salvar-la de la quema.


I arribem a l'últim film d'aquest maratonià inici del festival. INVISIBLE WAVES, la nova obra de Pen-ek Ratanaruang, director de Last Life In The Universe. Això ja són paraules majors.
Només començar veiem que podríem pensar-hi com una seqüela (que no ho és) de l'anterior. Tadanobu Asano fa un personatge molt semblant, i 'ambientació i el tarannà general tampoc difereixen gaire. De fet, si hi pensem, veiem que el protagonista és pràcticament igual al de Last Life..., només que amb un passat diferent.

Un altre paral·lelisme més amb la citada pel·lícula (que podríem incloure perfectament en un programa doble just abans d'aquesta) és la fotografia, que torna a fer Christopher Doyle, i que ens apropa a aquest clima tranquil de la Tailàndia costera, que no para de recordar-nos el típic enclau turístic amb la solitud que li aporta la tardor.

Amb una mena de doble final, amb el que canvien bastantes coses, l'obra de Ratanaruang acaba d'una manera que podríem definir de lògica i altruista, i que ens deixa amb la satisfacció d'haver vist una cosa que està a l'alçada del que se n'esperava, i que et deixa el cos amb una sensació agradable i sosegada.